UE PORQUERES
Fundat 1982
instagram

MASCULÍ: UE Porqueres 3-2 CE Bescanó
ENS QUEDEM!


Passen pocs minuts de dos quarts de nou del vespre. Regna la calma a Miànigues. Dos nens amb la samarreta del Porqueres juguen innocentment a una porteria del camp que, pocs minuts abans, era el centre de totes les mirades. Una porteria que ja és història de la Unió Esportiva Porqueres. Un gol de Jue de penal en aquesta porteria a l’últim sospir d’un partit absolutament trepidant, escrivia l’última pàgina d’una temporada amb un final perfecte. A l’últim minut de l’últim partit de lliga, el primer equip masculí del club assolia la permanència, un any més, a Segona Catalana. Ens quedem! Miànigues presentava un aspecte immillorable, amb gairebé un ple absolut. Els nostres van respondre a la crida i van assistir al camp. Des de la mainada del futbol base, la que mai falla, fins a exjugadors i passant per amics i coneguts. Ningú es volia perdre un partit que determinaria el futur del primer equip masculí i segurament, també del club. Per la seva banda, el Bescanó tampoc va quedar-se curt i va omplir les grades de Miànigues amb una gran marea blava. Els bescanonins es jugaven el títol de lliga. Però deixem les grades i anem al terreny de joc. El partit va començar amb un Bescanó que no renunciava al seu segell d’identitat: posessió de pilota i tocar i tocar. El Porqueres estava intens i concentrat. Els dos equips es jugaven moltíssim i en els primers compassos ningú volia arriscar més del compte. Hi havia certa timidesa. Els visitants maduraven més la pilota, mentre que els nostres, quan recuperaven bola, anaven directe a barraca buscant la velocitat de Sile i l’alçada i la lluita de Jue. I precisament d’una recuperació en la sortida de pilota del Bescanó va arribar l’1 a 0 que va fer explotar Miànigues d’alegria. Uli recuperava al mig del camp, tocava per Jue i aquest deixava de cares per Medi. El migcampista veia la cavalcada de Sile per la banda dreta i li servia una pilota perfecta perquè el ‘10’ fes el que més li agrada: córrer i encarar porteria. Sile va entrar a l’àrea i no va fallar. D’un xut creuat potentíssim va perforar la porteria dels visitants. Era el minut 15. El gol va ser un alliberament. S’havia fet el més difícil. Sense pràcticament temps d’agafar alè per seguir, el propi Sile va tenir el 2 a 0 a les seves botes quan va quedar-se sol davant del porter. En l’u contra u, Sile va voler ser generós i deixar-la per Jue, que arribava per l’esquerra. Però el ‘9’ no s’esperava la passada, s’esperava el xut a porteria. I finalment la jugada va acabar en res. El partit es va obrir més i el Bescanó apretava. Movien la pilota de banda a banda, amb rapidesa i criteri, i s’acostava perilosament i cada cop més sovint a la porteria defensada per Cortina. I al final, ens vam cremar. Una jugada per banda esquerra del Bescanó va acabar amb un penal molt, molt rigorós sobre l’extrem visitant. Gerard Muñoz no va fallar i va igualar el matx. Ningú va dir que seria fàcil. Els bescanonins van agafar embranzida i no volien esperar a la segona part per capgirar el marcador. El Porqueres desitjava que arribés el descans. I al 42’, una centrada del Bescanó a l’àrea local va ser rematada al fons de la xarxa per un jugador visitant. 1 a 2. Impotència. Frustració. Tota la feina feta se n’havia anat en orris en només sis minuts.


A la represa, el Porqueres va sortir del vestidor absolutament endollat. Cinc minuts elèctrics van servir per advertir a tothom que la rendició no era una opció. Els locals pressionaven, recuperaven pilotes en segones jugades, aguantaven la bola, arribaven a l’àrea i van tenir dos córners a favor. Al minut 50, el Bescanó va despertar-se i ho va fer amb una bona ocasió que Cortina va parar amb el cos, aguantant bé davant del jugador visitant. L’escenari de partit no era molt diferent que el de la primera part. El Bescanó movia i tocava la pilota i el Porqueres ho intentava evitar i intentava recuperar bola per buscar els de dalt. La diferència? Que en aquesta segona part el Porqueres va saber neutralitzar molt millor les armes futbolístiques dels bescanonins. Sile va estar a punt de fer el 2 a 2 al minut 59, amb un gran rematada de cap que un defensa blau va treure sota pals. Però tot just dos minuts després, el premi a la insistència i a la fe va arribar. Una jugada per banda dreta de Sile, que va ser un corcó durant tot el partit, va finalitzar amb una falta perillosíssima a la línia lateral de l’àrea, a pocs metres de la línia de fons. Perquè ens entenem, un córner a la línia de l’àrea. Pol Formiga va agafar la responsabilitat i, amb molt poc angle va etzibar un xut al primer pal. El porter va voler treure la pilota amb els punys, però el rebot va anar al primer pal i la pilota va acabar al fons de la xarxa. 2 a 2 amb 30 minuts per endavant. Es preveien emocions fortes. Després del gol, el partit va entrar en una fase amb poc joc i moltes interrupcions. Faltes, targetes i sobretot nervis. El temps s’acabava. Els espais van aparèixer i poc a poc el descontrol va anar-se fent l’amo del partit. Al Bescanó li servia l’empat per ser campió, però al minut 80 va arribar la notícia que l’Escala guanyava el seu partit. Per tant, a Miànigues l’empat no servia a ningú. Ni al Porqueres, ni al Bescanó. Tothom tenia pressa i els nervis ja no es podien amagar, ni al camp ni a la graderia. El Bescanó no tenia idees en atac i el Porqueres esperava la seva oportunitat. I al minut 86 de partit va començar la bogeria. Cinc minuts que totes les persones que eren al camp tardaran molt temps en oblidar. Un cop més, Uli va buscar la velocitat de Sile amb una pilota llarga. El seu porter estava molt avançat i va córrer per rebutjar la bola, però Sile, més murri i ràpid que ningú, va posar la punteta de la bota i va encarar cap a porteria sol. Però just abans d’entrar a l’àrea, rebia la falta del central que era expulsat per segona groga. Els jugadors del Porqueres van demanar penal, però l’àrbitre va considerar que la falta havia començat fora l’àrea. Medi va estavellar la pilota a la barrera i el partit va seguir. Ja al minut 90, Sile va tornar a cavalcar per la banda dreta, centrant al cor de l’àrea. Un defensa visitant no va rebutjar bé i la pilota va caure als peus de Met, que va intentar sense èxit fins a dues vegades. Quin patir! I al minut 91, la jugada definitiva, la que va decidir el partit i la temporada. Jota, el porter del Bescanó, serveix en llarg. Ortega envia a córner amb el cap. Jota puja a rematar el córner. I el remata, però amb un xut tou que acaba a les mans de Cortina. Cortina obre a banda dreta per Medi. Medi toca per Carles Poch. I des de pràcticament la línia del mig del camp, Poch xuta. La pilota es dirigeix a porteria, lentament. Uli acompanya la jugada i esprinta per arribar juntament amb un defensa del Bescanó. Uli protegeix la bola, però el jugador visitant es posa sota pals. Uli aconsegueix xutar i la pilota toca al braç del jugador blau. L’àrbitre assenyala penal i expulsió. Minut 92 de partit. I aquí va començar el penal més llarg de la història del Porqueres. Jue anava a buscar a la pilota i mirava el cel. Uli es posava les mans al cap. Ortega no sabia si mirar. Sile queia de genolls a terra i també mirava el cel. Marcar significava salvar-se. Fallar volia dir, molt probablement, baixar a 3a. Cel o infern. Blanc o negre. ‘Death or glory’, que deien els Clash. “No he vist a Jue fallar mai cap penal”, assegurava un excapità del Porqueres a la graderia. Al minut 93 amb 45 segons de partit, Jue xutava el penal més important de la història del Porqueres. I no ho feia sol, ho feia amb l’empenta de tots els seus companys i de tota l’afició blanc-i-vermella. Jue no va fallar. El Porqueres no va fallar. El primer equip masculí era, una temporada més, equip de Segona Catalana. El que va passar després del gol no es pot explicar amb paraules. S’ha de viure. Ha estat una temporada molt dura i molt complicada. Amb molt patiment. L’equip no mereixia patir tant. No mereixia patir fins l’últim segon de l’últim partit de lliga. Però el futbol és així. Gràcies a tota la gent que ha fet possible aquesta permanència “in extremis”. Gràcies, de veritat. A tota la mainada del futbol base, a l’afició i a totes les persones que simpatitzen amb el nostre club. Durant tota la temporada hem repetit allò de “junts més forts”. Diumenge a la tarda aquest lema va prendre més sentit que mai. Junts vam ser més forts. Junts vam assolir l’objectiu. Junts, fins al final.

Porqueres, 26 maig de 2019
Crònica: Francesc Batchellí Fotografia: Irene Pardo